Tarda al Rocodrom

L'activitat dels matinaires creix per moments. Ja hem vist com alguns d'ells s'han animat a fer ferrades i aixo ha portat a alguns a penar si seriem capaços de participar'hi alguna vegada. Per aixo varem aceptar la proposta de l'Orland Pons de pasar una tarda al Rocodrom de Rubi, a fi i efecte de mesurar les nostres forces.

No va ser gens fácil trovar una data. Sembla mentida com estem d'ocupats els jubilats. A les nostres agendas no hi entra ni una linea mes. Finalment varem quedar per el 24 de novembre, a les 5 de la tarda, una hora que semblava tot un presagi d'allo que ens esperava. I allí que ens hi trobem en Gabriel Alsina, la Rosa Alsina, l'Eulalia Fradera, Antonio Esteban i aquest que escriu com aspirants a assolir el cim del Rocodrom, que vist des de prop encara semblava molt mes alt. L'Orland Pons i el seu fill, Jordi, portaven tot el material i varen ser els encarregats de donar-nos les explicacions pertinents. Pero la lliçó mes important es la que ens va donar el Marc Valles, fill de l'Eulalia: "Es tracta de pujar i de no caure".

En Jordi Pons ens va fer una demostració pujant per montar les cordes. Veien-lo, el tema sembla bufar i fer ampolles. Nosaltres per la nostra part ens equipem amb tots el estris de seguretat mentre l'Orland i en Jordi prenen posicions, un a cada corda, per assegurar la pujada. Ells seran els que aguantin amb les cordes als que pujan

En Gabi i la Rosa son els dos primers valents a fer la pujada. Tots dos assoleixen el cim amb les lògiques dificultats de qui ho fa per primera vegada. Un cop dalt sembla que baixar ha de ser fácil, pero si no ho fas correctament es pot complicar bastant. El secret es deixar que et baixi el que t'aguanta amb la corda mentre tu "camines" per la pared. Si intentes baixar igual que pujas tindràs moltes dificultas.

A continuació l'hi toca el torn a l'Eulalia i l'Antonio. Aquest es un expert escalador i puja amb tota la soltura del mon sense cap dificultat. L'Eulalia fa la pujada lluitant de valent amb la pared i aconsegueix arribar a dalt de tot amb gran alegria per part de tots.

M'ha arribat el torn. Tot i que em pregunto que dimonis estic fent aquí, no puc tirar-me enrere. Estic convençut que no pujare mes d'un parell de metres. No tinc cap por de fer-me mal, dons se que estic lligat i confio plenament amb l'Orland que será el que em aguantará amb la corda, pero no crec que tingui força amb els braços per aixecar els meus 79 Kg. Al meu costat la Rosa comença la seva segona pujada per una via mes complicada. Quan començo la pujada m'adono que ho puc assolir. Sense gaire esforç supero els dos metres i continuo la pujada. Escolto el crits d'anim dels meus companys i la corda em dona molta seguretat. La part final es la mes complicada pero en algun moment puntual l'Orland em dona la petita estivada per continuar. Arribo al cim amb gran satisfacció i aplaudiments dels que estan abaix. Al meu costat la Rosa assoleix també el cim. La baixada la faig de manual, deixant que l'Orland em baixi mentre "camino" per la pared.

Estem tots molt contents. Em fet quelcom que no pensàvem. Tots fem segons intents, pero l'esforç´de la primera pujada es nota. L'Alfons ens ha vingut a veure i a fer fotos, tal i com havia promès. Ens fem les fotos de rigor i tots estem convençuts que aquesta no será la darrera vegada.

En resum ha estat una experiencia molt maca, i no vull acabar sense donar les gracies a l'Orland i en Jordi Pons, que apart de portar el material han estat els que aguantaven les cordes de seguretat i ens han donat les instruccions per pujar. Tambe vull donar les gracies a Francisco Perez Garcia, amic dels Vallés, que ha vingut a fer fotos. Moltes gracies a tots.

Manel Almendros

ALBUM DE FOTOS

Fotos: Joan Vallés, Francisco Pérez Garcia i Alfons Capmany

Edicio i muntatge: Manel Almendros      

67. Les Castellasses i la Canl Gentil

A les 8 del mati ens hem trobat els matinaires a l’aparcament de l’Escardibul, amb la presència i suport de l’Alfons, que tot i que la seva recuperació va molt bé, encara no pot venir amb nosaltres. Cal dir, però, que ha organitzat magníficament tota la logística de la sortida, distribuint les persones i els cotxes.

Arribem als dipòsits de Matadepera, lloc de sortida,  i ens trobem que per un error de comunicació un dels cotxes ha anat a un altre lloc. Ens hem d’esperar que vingui, mentre que un fort vent ens fa refugiar-nos als cotxes de nou. El fred es intens i el vent no para. Finalment, arribat el cotxe que faltava,  ens trobem els 23 matinaires i sortim en direcció a les Castellasses. La primera sorpresa agradable es que en aquest tram no hi bufa el vent, el que ens permet gaudir de la vista espectacular sobre el Besos amb el mar al fons i una mica mes a l’esquerra ja es divisa el Montseny.

Al cap d’una estona, hem de passar el “Malpas de les Castellasses”, tram una mica aeri a on el camí es molt estret i que cal travessar amb molt de compte per no caure.  Afortunadament  tots els matinaires ho passen amb molta seguretat.

Arribem a les Castellasses i una vegada mes el vent bufa amb molta força, de manera que decidim no parar-hi gaire estona, ja que el fred es intens. Ens dirigim dons cap a la canal “Gentil”, que ens ha de dur fins al camí de “la Senyora”. La canal “Gentil” es força empinada amb diversos trams que cal grimpar una mica. Cal dir que es  d’una bellesa extraordinària, entre les roques forma un passadís recte en direcció ascendent. Com que som una bona colla, els uns ajuden als altres a passar els trams amb mes dificultat. Fins i tot a la part de dalt de tot, hi ha una corda fixa per poder-s’hi agafar. Malgrat la dificultat que presenta la canal, tothom esta d’acord que ha valgut la pena fer aquest tram, ja que ha estat molt entretingut i sobretot molt bonic.

Arribats al camí de “la Senyora”, ens cal cercar un lloc per esmorzar. Passats alguns minuts trobem un lloc al sol a on no hi fa vent, amb una vista extraordinària sobre la part de Sant Llorenç Savall, amb les Castellasses a primer terme, vistes ara ja per la part de dalt. L’indret es tan agradable, que ens costa de tornar-nos a aixecar per continuar la matinal.

Seguim en direcció nord, entre boscos i clarianes, fins l’encreuament que ens du cap a la Balma de la Pinassa. Es tracta d’una balma amb una edificació que aprofita el sostre de la mateixa balma. A la paret hi ha diverses finestres, però a tothom li crida l’atenció una de rodona, ja que no es habitual aquest tipus de finestres. La balma esta presidida per un enorme pi (que dona nom al la balma de la pinassa), al mig d’un bosc d’alzines.

Al final de l’edificació, continua una enorme balma amb un sostre pla, i al fons una vista extraordinària sobre les parets a prop de Santa Agnès, amb la roca anomenada “maquina de tren” al fons, i entre els núvols es divisen ja algunes muntanyes nevades del Pirineu. Es la primera nevada de la temporada.

En aquest punt i veient la hora que és, decidim no pujar a La Mola, de manera que agafem el camí de la Font Soleia, que travessa diverses zones d’escalada. En un tram ens trobem uns escaladors fent una via d’una dificultat extrema. Passem per la Font Soleia i mes endavant ja trobem el camí dels Monjos que ens durà directament fins als cotxes.

Son les 14 hores i hem fet una bona excursió per una zona de Sant Llorenç que no es gaire coneguda, i que vàries persones han coincidit dient que ha valgut la pena d’anar-hi.

Pere Abella

ALBUM DE FOTOS

Fotos: Eulalia Fradera, Gabriel Alsina, Manel Almendros, Miquel Canals, Orland Pons

Edicio i Muntatge: Manel Almendros

Ferrada de Centelles

El passat  dimarts 8 de Novembre ens varem trobar a les vuit del matí a l’Escardívol per anar a fer la Via Ferrata de Centelles, (Les Baumes Corcades) amb l’Orland i la Rosa, el Pere, el Gabriel i jo, que em feia molta il·lusió. dons no n’havia fet  mai cap.

El dia es presentava molt net i amb sol, però en arribar a Centelles i havia una boira baixa molt densa. Jo pensava …….  (si hi ha tanta boira, tampoc veuré tant l’alçada i semblarà que no estem tant amunt ….… ).

Varem pujar al aparcament de dalt a deixar un cotxe, (així quant arribes desprès de fer la via, no has de fer la baixada per la carretera que es molt pesada). Varem baixar tots cinc cap a baix al parking de sortida. L’Orland ja tenia darrera el cotxe tot el material que poguéssim necessitar: cascos, arnes , mosquetons, cordes ….. per pujar. Ens va donar les explicacions per fer la via amb la màxima seguretat i varem començar a caminar una mica per arribar al punt de sortida.

D’entrada quant veus aquella pared tant alta, penses a veure si arribaràs a dalt, però en veure l’Orland com puja amb tanta facilitat i seguretat et dona ànims, i tots anàvem seguint darrera.El primer tram amb escales el veus  llarg, però no sembla molt difícil.

Arribem al primer replá i parem una estona per esmorçar i agafar forçes. Al acabar, la Rosa va anar un moment al bosc del costat i va tornar amb nou o deu rovellons que no els podia portar amb les dues mans. Ens va fer tantes dentetes que nosaltres varem sortir a buscar.ne però no em varem trobar ni un. (No se si els havia portat el dia abans ……  )

Continuem amb la via i passem per un tram que anem flanquejant les parets del cingles de la serra de Fonderola, on anem trobant els forats fets a la roca per l’erosió de l’aigua. Trobem el pont tibetà però el passem de llarg perquè aquí si que la distancia que té,  prop de 70 metres, impressiona. Continuem superant un curt esperó fins arribar a un altre replà. Caminem una mica i ja arribem al tram que te un desplomat a prop de l’escala que esta penjada al buit. Aquest el passem pero fa una mica de respecte. Desprès ve un altre desplom una mica mes difícil, que a mi ja em va faltar força als braços i no el vaig poder pujar. Sort en vaig tenir de l’Orland que em va venir a “salvar” i vaig poder arribar caminant al replà superior per una via d’escapament. A partir d’aqui ja veus la senyera, però encara queda una ultima escala, que un cop superada, ja arribes al turó del Puigsagordi on es veuen unes vistes espectaculars.

Un cop a dalt i toques el màstil de la senyera et sens molt satisfet, i malgrat  l’esforç et dones compte que sense els companys que t’ajuden  i t’animem possiblement no ho haguesis aconseguit. La companyia va ser estupenda, i per mi una gran experiència que crec que no oblidaré en molt de temps.

Moltes gràcies a tots i principalment a l’Orland, perquè sense ell potser encara estaría  penjat de la corda esperant el 112.

Fins aviat

Joan Muntada

ALBUM DE FOTOS

Fotos: Gabriel Alsina, Orland Pons

Edicio i muntatge: Manel Almendros