13 de març, 2019

93. La Rierada

De petit havia sentit parlar de la Rierada i em pensava que era el fet ocorregut el 25 de setembre del 1962. Però no, és una urbanització que està situada dins el Parc de Collserola, i és el nom d’un rierol.


Vaig començar a investigar el seu recorregut, amb la possibilitat de fer una matinal. La Rierada neix al pantà de Vallvidrera i transcorre per Les Planes, La Floresta i Molins de Rei, on desemboca al Llobregat.



Com que és molt llarg, vaig pensar a fer només la part més propera a Molins de Rei. Així que dit i fet, ja un cop decidit, fem la matinal. Comencem a l’Escardívol i amb cotxe anem fins al poliesportiu de Valldoreix. Faig cinc cèntims del recorregut i anem en direcció a La Salut, que la deixem a la dreta. Baixem i passem també a prop de les Escletxes i anem en direcció ja de La Rierada, a on entrem al seu curs a la Masia Can Rabella, a on parem.


Després d’esmorzar, anem seguint el seu recorregut, quasi per dins del seu curs. Arribem a una petita capelleta, on faig un comentari sobre el seu origen i seguim fins a arribar a Can Planes. Fem fotos de la casa i de seguida procedim a arribar fins al punt fort del tram que fem. Un salt d’aigua d’uns cinc metres de buit. Moltes fotos, de grup, de les noies, de l’aigua… Ja un cop acabats els “carrets”, seguim fins a arribar a la urbanització de La Rierada. En aquest punt deixem el curs i ens enfilem per anar a parar cap a Valldoreix, a on tenim els cotxes.



Fent una recerca a la web de http://encos.cat he trobat el que explica de la capelleta:

Situat a la part baixa de la riera de Vallvidrera, a uns 150 metres al sud de Can Planes. A principis del segle XX, Enric Llanés, propietari aleshores de la masia de Can Planes, torna de recollir les seves filles de l'estació del tren amb el carro, quan de sobte i sense que el cel donés avís, comença a tronar, fer llampecs i ploure com mai s'havia vist. En Llanés lluita i lluita contra la tempesta per poder arribar a casa el més aviat possible. Mentre conduïa el carro, tots anaven invocant la coneguda dita popular: “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu". Agraïts per la sort que van tenir i amb la certesa de la protecció divina, en Llanés va aixecar una petita capella prop de la masia que encara es conserva, dedicada a Sant Venceslao. Fou restaurat el novembre de 2012; s'hi va col·locar una nova ceràmica i renovar la petita edificació.

Va ser un dia esplèndid amb molt de sol i bona temperatura. Ara a esperar la propera mati-nal al Montseny!


Miquel Canals



IMATGES DE LA MATINAL


Fotografia i Video: Alfons Capmany, Eulalia Fradera, Magda Costa, Manel Almendros i Miquel Canals

Edicio i muntatge: Manel Almendros

11 de març, 2019

92. El Montmell

En aquesta lloable activitat que és trescar per camins i corriols, hi cap el que se'n podria dir innovació. És a dir, conèixer nous indrets. Per alguns és l'essencial. Així doncs ens vam apropar més que mai a terres africanes.
























Ens vam dirigir al Baix Penedès per pujar al seu cim comarcal: la Talaia del Montmell, a 840 m. d'alçada. Situats a La Joncosa (on vam trobar-nos amb un quartet de damisel·les terrassenques), els 27 que érem de colla vam començar la pujada cap als dos Sant Miquel, el nou i el vell. En aquest vam esmorzar. Tot gaudint d'un matí excel·lent i una vista que permetia veure des del Garraf fins al Mont Caro, ja passat l'Ebre. Vistes al mar, al Vendrell i als voltants de Tarragona.
























Vam acabar de pujar a la Creu on ens vam fer tantes fotos com vam voler (i més), tot deixant el castell a la nostra esquerra. Seguim per la carena, direcció nord-est, per un corriol tortuós i pedregós, planer, que ens duu al Puig de la Talaia. Aquí la vista és de 360 graus a la rodona. Afegim tot l'Alt Camp, Serres de Miramar i Prades. I a l'altre cantó, Montserrat, la nostra estimada Mola, el Montcau i el Montseny.




Vam continuar endavant per començar, aviat, un abrupte descens en direcció nord-oest. A
mitja baixada contemplem el pi gegant de les tres soques. Un cop al pla, el camí és ombrívol i el bosc frondós. Res a veure amb l'aridesa del camí de pujada arrasat per algun incendi llunyà. Situats altre cop sota l'ermita, retrobem el camí de pujada, que passant per St. Miquel nou, ens porta al camp que ha servit d'aparcament.

Josep Benet


IMATGES DE LA MATINAL

Fotografia i Video: Eulalia Fradera, Gabriel Alsina, Magda Costa i Miquel Canals

Edicio i muntatge: Manel Almendros