70. Les Tines del Flequer

"Descobrim un secret ocult durant molts anys.

Les Tines de Sant Llorenç del Munt i l'Obac van quedar abandonades després de la fil·loxera. És un patrimoni únic que a poc a poc va sortint d'entre la malesa i que, fins i tot, ara tot just comença a tornar a la vida."

Cori Calero, periodista de TV3

Aquesta va ser una sortida entre cultural i esportiva. Es tractava de visitar les Tines de la Vall del Flaquer, tot explicant l'història que ha estat oblidada durant cent cinquanta anys.

Efectivament, durant el S-XIX, la fil·loxera va malmetre la majoria de vinyes a Europa, però abans d'arribar a Catalunya, els pagesos varen saber aprofitar la gran demanda que els venia d'arreu, i es van afanyar a plantar vinya fins als llocs mes inaccessibles com la serra de l'Obac, mitjançant terrasses.

El problema era treure la collita a través d'aquell terreny tan escarpat, de manera que varen idear de posar les tines a peu de vinya, i a prop del riu per aprofitar l'aigua necessària per netejar-les. Aquesta estratègia els va permetre fer les primeres operacions de premsat (el raïm es trepitjava amb els peus), i fermentació just molt a prop d'on es feia la verema, així només calia transportar el vi després de fermentar.

En tot el Bages, s'han catalogat 103 tines enmig de les vinyes en diferents estats de conservació. Algunes es troben aïllades, amb només la seva barraca adossada (13 en total) i altres formant conjunts (les 90 restants). Aquests conjunts són considerats com les construccions més interessants: tres, quatre o més tines construïdes simultàniament (sortia més barat) i que, de vegades, posseïen en comú una premsa per la brisa residual. Aquesta era l'única eina col·lectiva, ja que cadascuna de les tines eren usades individualment pel seu propietari.

La major part són de planta circular (81), tanmateix n'hi ha de rectangulars (12) i mixtes, amb dipòsit circular i parets exteriors rectangulars (10). Les seves capacitats són entre els 1200 litres de la més petita i 31 000 la més gran. No solien passar dels 2,5 m de diàmetre ni dels 3 de fondària. Per a la seva construcció s'utilitzava pedra presa amb morter de calç, folrant les parets interiors amb rajoles vidriades quadrades, planes o lleugerament corbades.

S'aprofitava el desnivell del terreny per fer-hi dos pisos accessibles tant el de dalt com el de baix. La part superior, amb la porta per accedir-hi, es realitzava amb pedra seca i la coberta es construïa en falsa cúpula, amb una capa atapeïda de terra per impermeabilitzar-la, alhora que feia d'aïllant tèrmic. En aquesta capa de terra hi plantaven vegetals amb arrels petites com els lliris. Aquestes arrels s'arrapaven als materials, i evitaven que les lloses es moguessin.

A la part inferior hi havia una obertura per buidar el vi ja fermentat, protegit normalment a dins d'una barraca de pedra seca adossada a la tina.

Quan la fil·loxera va arribar a Catalunya, els viticultors varen haver d'abandonar les vinyes i les tines van quedar oblidades. Amb el temps la vegetació es va anar apoderant del paisatge, i actualment costa de creure que en aquest indret, actualment cobert per bosc de pins, hi havia terrasses plenes de ceps.

L'Excursió 

Deixem els cotxes passat El Pont de Vilomara, i enfilem cap al primer grup de tines: La Bleda, a on hi ha parada i fotos. El cami segueix pel torrent del Flaquer fins a les tines de Les Tosques. Continuem cap a les tines de l'Escudelleta, i aquí s'agafa un corriol que transcorre pel mig del bosc (abans tot era vinya), fins a les tines d'En Ricardo, segurament les més espectaculars, per la seva dimensió i quantitat.

Esmorzem i ens dirigim cap al camí del Flequer, a on hi trobem diversos grups de tines fins a la masia del Flequer, actualment abandonada. Sembla que aquí hi va haver alguns episodis històrics amb els maquis, segons ens explica un veí de la zona.

La masia està deshabitada i amenaça ruïna, de manera que hi han posat tanques per impedir el pas dels vianants. A causa d'això ens veiem obligats a enfilar-nos per un marge, amb la finalitat de trobar el camí que continua fins al cim d'un petit turo. Arribats a la carena, ens trobem amb una vista espectacular sobre Montserrat i el Pirineu tot nevat al fons. El paisatge és magnific i el camí ens du fins a l'ermita de Sant Pere d'Oristrell, que trobem tancada. A continuació anem fins a la masia de Can Oristrell, per baixar ja en direcció al parking. Una excursió magnifica que hem fet 33 matinaires, i que segur que recordarem durant molt de temps.

Pere Abella

ALBUM DE FOTOS

Fotos: Alfons Capmany, Gabriel Alsina, Joan Vallés, Manel Almendros, Miquel Canals, Orland Pons, Pere Abella

Edició i Muntatge: Manel Almendros