Ara que les pluges ens abandonen, les desitgem. Ja no volem dir que fa mal temps quan es presenten, no fos cas que ens tornessin a deixar.
La setmana abans han caigut molts xàfecs a la comarca del Moianès. Ha estat un bon mal temps, les rieres s’han refet i els boscos, amb una mica de timidesa, han reverdit. L’abril ha estat un malson, l’alta temperatura i la sequera s’han erigit en les mestresses del mes. Tot el país estàpendent de les restriccions d’aigua i els pantans en rècords històrics de buidor. Aquelles pluges de la primera setmana de maig apunten que podrem gaudir de la sortida amb el que, uns anys abans, haguéssim dit normalitat.
La convocatòria a les 8 del matí a l’Escardivol, permet començar a caminar a les 9 del molí de la Fàbrega. Tothom ha estat d’acord a dir queés un xic tard. Hauria estat millor sortir una hora abans. El dormilega de l’organitzador s’ho ha d’apuntar.
Hem deixat els cotxes en el primer revolt ample de la pista. De seguida de l’inici, sense temps d’escalfar i a la dreta del camí, el pou de glaç de la Fàbrega. Si no se sap, es pot confondre amb una pila de pedres molt alta. Quan t’hi acostes i enfiles, pots veure, a través d’una reixa, que a dins és prou gran i fonsi imaginar com s’ho devien fer, anys ha, per guardar el gel que havia de servir als senyors de Barcelona per prendre’s la llimonada ben fresca.
El camí continua paral·lel al torrent de la Fàbrega que, tot i que no porta aigua de normal, avui el trobem ple de grans bassals efecte dels ruixats dels dies abans. De cop ens posem per dins del torrent per on avancem fent saltirons. Abans de començar a enfilar-nos cap a la masia del Saiolic, veiem una altra pila de pedres que indica la presència d’un altre pou de glaç. Qui fa la crònica no té ni idea del nom d'aquest.
Visitem la masia del Saiolic, abandonada fa molts anys, però en un estat de conservació millor del que esperàvem. Hi podem entrar, però amb molta cura, algunes bigues estan trencades, no és qüestió de prendre mal. Aquest és el punt més alt de la sortida.
Comencem a baixar i, quan la gent fa silenci, sentim la remor del salt de la Tosca. Aviat el veiem allà baix. Hi arribem i, a dins de la vauma que hi ha furgada a la roca, el molí de Brotons abandonat el 1863 per una riuada que s’endugué els vuit membres de la família del moliner.
Esmorzem en aquest entorn, on després del salt d’aigua es forma un llac molt fotogènic.
Continuem fins a l’ermita de la Mare de Déu de la Tosca i, un tros més enllà, ens acostem fins a les runes del molí de Marfà. En queda molt poc. El 1863, els seus estatgers van sobreviure a dalt de la teulada.
El camí de tornada es fa per l’altre costat del salt. Ens hem d’enfilar una mica, no tant com a l’anada, però l’organitzador (una mica bocamoll) ha d’atendre alguna “queixa” perquè havia dit que la darrera pujada seria la del Saiolic. Ens desviem uns cinquanta metres a la dreta del camí per veure el gorg Estret que es forma a la riera de Castellnou. Aquesta l’haurem de travessar en un punt de pas per sobre de pedres grosses, fet que aprofiten les més juganeres per a, cada vegada que algú passa, tirar còdols a l’aigua per esquitxar-los. S’acaba en una lluita entre els d’un costat (els que han passat) i els de l’altre (els que estan per passar), més d’un queda remullat. És un moment de record dels moments lúdics de la infantesa.Que no es perdi mai.
El camí continua fins a tornar a la riera de la Fàbrega. Quan arribem als cotxes, falten dues noies. S’han quedat ressagades per l’obligació que el cos els demanava.Quan han tornat al camí, s’han desviat (mira que és ample) perquè ningú les ha esperat. Un altre “queixa” per l’organitzador per no portar una bona escombra i avís als que anaven al davant de les noies, per no estar a l’aguait. L’organitzador ha hagut de tirar endarrere fins que les ha trobat. Estaven feliçment enfadades.
Josep Mila
Fotografia i video: Eulalia Fradera, Francesc Massana, Jordi Perramon, Miquel Canals
Edicio i muntatge: Maneel Almendros
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada