Ferrada de Centelles

El passat  dimarts 8 de Novembre ens varem trobar a les vuit del matí a l’Escardívol per anar a fer la Via Ferrata de Centelles, (Les Baumes Corcades) amb l’Orland i la Rosa, el Pere, el Gabriel i jo, que em feia molta il·lusió. dons no n’havia fet  mai cap.

El dia es presentava molt net i amb sol, però en arribar a Centelles i havia una boira baixa molt densa. Jo pensava …….  (si hi ha tanta boira, tampoc veuré tant l’alçada i semblarà que no estem tant amunt ….… ).

Varem pujar al aparcament de dalt a deixar un cotxe, (així quant arribes desprès de fer la via, no has de fer la baixada per la carretera que es molt pesada). Varem baixar tots cinc cap a baix al parking de sortida. L’Orland ja tenia darrera el cotxe tot el material que poguéssim necessitar: cascos, arnes , mosquetons, cordes ….. per pujar. Ens va donar les explicacions per fer la via amb la màxima seguretat i varem començar a caminar una mica per arribar al punt de sortida.

D’entrada quant veus aquella pared tant alta, penses a veure si arribaràs a dalt, però en veure l’Orland com puja amb tanta facilitat i seguretat et dona ànims, i tots anàvem seguint darrera.El primer tram amb escales el veus  llarg, però no sembla molt difícil.

Arribem al primer replá i parem una estona per esmorçar i agafar forçes. Al acabar, la Rosa va anar un moment al bosc del costat i va tornar amb nou o deu rovellons que no els podia portar amb les dues mans. Ens va fer tantes dentetes que nosaltres varem sortir a buscar.ne però no em varem trobar ni un. (No se si els havia portat el dia abans ……  )

Continuem amb la via i passem per un tram que anem flanquejant les parets del cingles de la serra de Fonderola, on anem trobant els forats fets a la roca per l’erosió de l’aigua. Trobem el pont tibetà però el passem de llarg perquè aquí si que la distancia que té,  prop de 70 metres, impressiona. Continuem superant un curt esperó fins arribar a un altre replà. Caminem una mica i ja arribem al tram que te un desplomat a prop de l’escala que esta penjada al buit. Aquest el passem pero fa una mica de respecte. Desprès ve un altre desplom una mica mes difícil, que a mi ja em va faltar força als braços i no el vaig poder pujar. Sort en vaig tenir de l’Orland que em va venir a “salvar” i vaig poder arribar caminant al replà superior per una via d’escapament. A partir d’aqui ja veus la senyera, però encara queda una ultima escala, que un cop superada, ja arribes al turó del Puigsagordi on es veuen unes vistes espectaculars.

Un cop a dalt i toques el màstil de la senyera et sens molt satisfet, i malgrat  l’esforç et dones compte que sense els companys que t’ajuden  i t’animem possiblement no ho haguesis aconseguit. La companyia va ser estupenda, i per mi una gran experiència que crec que no oblidaré en molt de temps.

Moltes gràcies a tots i principalment a l’Orland, perquè sense ell potser encara estaría  penjat de la corda esperant el 112.

Fins aviat

Joan Muntada

ALBUM DE FOTOS

Fotos: Gabriel Alsina, Orland Pons

Edicio i muntatge: Manel Almendros