69. Mura: 6e Aniversari

Aquesta era la matinal número 69, un número màgic perquè ha representat el rècord de participació de matinaires, 36 persones!!!, de les quals 4 de Terrassa i 2 de Sabadell. L'anterior rècord estava en 27 matinaires, de manera que ha quedat àmpliament superat.

Veient com anaven les inscripcions, l'Alfons ja havia canviat l'autocar de 30 pel de 40 persones, així doncs vàrem poder anar tots junts cap al coll d'Estenalles. El fred és molt viu. Cal dir que ens trobem en una setmana de temperatures extraordinàriament baixes, però tenim la gran sort que no fa vent i el dia és molt clar, amb un cel radiant.

Aquesta és una matinal clàssica, que fem cada any pel gener. El repte era trobar un nou camí, per no repetir el que passa pel Coll de Boix. La proposta va ser passar per la Falconera, es a dir paral·lels a la carretera de Mura. Es tracta d'un camí molt bonic, i aconsellable per baixar fins a Mura, ja que és molt distret, tan aviat va per dalt de la carena amb molt bones vistes, com per dins del bosc amb trams de gran bellesa.

De coll d'Estenalles baixem fins a una corba de la carretera i enfilem cap al mirador de la Falconera, parada obligatòria amb foto. La vista és extraordinària. El sol comença a sortir sobre les muntanyes nevades del Pirineu, donant un to rosat a la neu. No tenim paraules per expressar aquest moment tan meravellós.

Seguim cap al peu de la Falconera que no es pot pujar sinó és escalant. A continuació, agafem el camí per dins del bosc fins al turo de en Llobet. Una altra parada per contemplar el paisatge, i bones vistes sobre Montserrat. Ja faltava poc per Mura i cap a les onze del mati arribem al Restaurant Laika a on ens tenen preparat un bon esmorzar.

Al restaurant ja ens coneixen ja que hi anem cada any, i el tracte és exquisit. De fet han obert expressament per nosaltres. L'ansia per menjar els cigronets de Mura és tan gran, que arribem a esgotar les existències del restaurant.

Per postres hi ha pastís i cava d'aniversari: és el 6è any de Matinals. Per aquest motiu, l'Alfons ha preparat uns petits recordatoris als matinaires que han fet més de 12 o 26 matinals.

Cap a les 2 del migdia ens enfilem a l'autocar per tornar a Rubí, satisfets, contents i amb la panxa ben plena. Fins a la propera matinal.

Pere Abella

ALBUM DE FOTOS

Fotos: Alfons Capmany, Eulalia Fradera, Gabriel Alsina, Miquel Canals, Orland Pons, Pere Abella

Edició i muntatge: Manel Almendros 

68. El Pessebre

Aquesta matinal, la 68, ha tingut un especial significat per mi, llevat la intervencio quirúrgica de l 19 de setembre. No tenia gens clar si el meu estat fisic i el maluc esquerra estaría en condicions per poder compartir-la junt amb altres 20 matinaires. 

No ha estat un record de participació, llevat la baixa per diferents motius de 7 matinaires habituals, però d'entrada és la la clàssica MATINAL DEL PESSEBRE I ESMORZAR DE NADAL. Amb l'Orland, fins al darrer moment, no teníem decidit el lloc per a celebrar-la, si l'habitual a La Mola, o a un restaurant (club Epyc) de Matadepera, que ja havíem parlat amb el seu gerent Pablo, o el Casal de la Gent Gran de Matadepera, que al dos els i agraïm el tracte rebut, encara que finalment el dilluns 12 vàrem decidir LA MOLA. A dos dies del 14, dia de la matinal, vàrem contactar amb el Pep de la Mola, per fer la reserva de taula, i corrent avisant a tothom de la decisió final e inclús aprofitant com fem sempre de avançar la comanda per esmorzar segons cadascú prefereix, i d'aquesta manera guanya temps.

Vaig provar el dia 8 de pujar des de can Robert a la Mola, i objectiu complet, sense cap molèstia al maluc operat i la cama esquerra perfecta com no, sense oblidar els bastons de muntanya.

Teníem un problema en el pessebre, doncs l'any passat al baixar-lo em va caure i és va trencar en cents de trossos. En Toni Bayon es va oferir per buscar un altre Sant Josep i en va trobar un però bastant més alt que el propi pessebre. L'Orland, en la seva qualitat d'enginyer, ha intervingut i reduït al Sant Josep, per cabre dintre el pessebre i l'operació a estat un èxit fabulós.

A les 8 ens trobem a Rubí 19 matinaires, ja que a Terrassa en esperen en Joan i Pilar. Iniciem la marxa i en arribar al nostre lloc habitual, en Maño i el Toni preparen la col·locació. Fem servir per seguretat la corda que porto. Ja instal·lat el pessebre, varis valents, com Nuri II, Gabriel, Joan, Héctor.. Fan l'adoració, mentre la resta firmem al llibre de recordatori que deixem al costat pessebre amb l'escut del cer de Rubí i la secció de Matinals..

Anem ja una mica curts de temps i em poso a davant per mercar el ritme... Accedim a La Mola creuant camins que els hi agrada a la colla. Arribem a dalt, però abans la Rosa Gabriel i jo avancem de la resta a la fi de fer els preparatius de la comanda, numeració de regals, números del sorteig... En arribar la resta ja enfilem tots a l'Ermita, doncs tenim la primera sorpresa: el fet de cantar en Josep Benet una Nadala, una altra amb la seva esposa Empar i una tots junts, que a donat un toc d'elegància a l'acte. Com no la coneguda 25 de desembre...fum.fum... Però ja pensen en els ous i botifarra.

Ja dintre, la Laura i en Pep, la Mola, ens van servint a tots mentre que la Rosa i Gabriel han repartit els postres recollits que cadascú ha pogut portar. Arriba l'hora del nostre joc AMIC MATINAIRE. Tots hem portat un regal de menys de 5 euros i al sortir de l'ermita la Rosa ha donat uns números fets per ella i en  Gabriel ha posat número a cada un dels regals. El Papa Noel i els dos ajudants es preparen a un racó del restaurant i un muntanyenc fa unes fotos. La Rosa canta els números els regals que el Gabriel ha introduit en una gran saca plena fins a dalt i els repartim entre tots.

  Ja es tard. Prenem cafè i xumets que el restaurant ens ofereix d'obsequi així com unes participacions de loteria. 17 participacions de 4 cèntims cada una d'elles, fen un total de 0,68 cèntims del número 08230, que jo guardaré amb cura a veura si ens toca quelcom.

Com sempre, i sense perdre la practica, agafo un salva plats, faig les quadrícules per participant i en Manel va cantant plats que anem distribuint. A part las despeses comunitàries, com amanides porrons que o repartim entre els que em participat.

Finalment ja iniciem la baixada, per camins diferents. A Can Poble coincidim amb l'Oriol, que aquest dia es cuida del bestia per carregar els materials que diversos industrials deixen a Can Poble, i els porta amb els cavalls cap a la Mola dia a dia. Ja cap el final del recorregut tornem a passar per davant el pessebre. Està tot igual com el mati hem posat (només faltaria), i ja ens acomiadem desitjant-nos un BON NADAL a tots i BONES FESTAS  per als que avui no ens han pogut acompanyar.

Una matinal per recordar. Pessebre, nadales, esmorzar de Nadal, amic matinaire i la il·lusió complerta de haver aconseguit poder arribar a temps, per acompanyar a tot el grup, i ja pensant en l'any nou. El dia 18 de gener de 2017, la matinal 69 a  Mura. Cel-lebrarem el 6è aniversari, i repartirem placas per als matinaires que han assolit les 12-24 i 36 matinals.

Gràcies a tots. A l'Orland, que ha estat pendent durant aquest temps de la meva evolució i que avui amb esforç ens ha acompanyat; la Rosa i en Gabriel; Josep Benet i Empar; Antonio el Maño i Toni; i la resta per la grata companyia.

A tots una abraçada.

Alfons Capmany

ALBUM DE FOTOS

Crónica: Alfons Capamany
Fotos: Gabriel Alsina, Joan Valles, Miquel, Canals, Manel Almendros
Edicio i muntatge: Manel Almendros

Tarda al Rocodrom

L'activitat dels matinaires creix per moments. Ja hem vist com alguns d'ells s'han animat a fer ferrades i aixo ha portat a alguns a penar si seriem capaços de participar'hi alguna vegada. Per aixo varem aceptar la proposta de l'Orland Pons de pasar una tarda al Rocodrom de Rubi, a fi i efecte de mesurar les nostres forces.

No va ser gens fácil trovar una data. Sembla mentida com estem d'ocupats els jubilats. A les nostres agendas no hi entra ni una linea mes. Finalment varem quedar per el 24 de novembre, a les 5 de la tarda, una hora que semblava tot un presagi d'allo que ens esperava. I allí que ens hi trobem en Gabriel Alsina, la Rosa Alsina, l'Eulalia Fradera, Antonio Esteban i aquest que escriu com aspirants a assolir el cim del Rocodrom, que vist des de prop encara semblava molt mes alt. L'Orland Pons i el seu fill, Jordi, portaven tot el material i varen ser els encarregats de donar-nos les explicacions pertinents. Pero la lliçó mes important es la que ens va donar el Marc Valles, fill de l'Eulalia: "Es tracta de pujar i de no caure".

En Jordi Pons ens va fer una demostració pujant per montar les cordes. Veien-lo, el tema sembla bufar i fer ampolles. Nosaltres per la nostra part ens equipem amb tots el estris de seguretat mentre l'Orland i en Jordi prenen posicions, un a cada corda, per assegurar la pujada. Ells seran els que aguantin amb les cordes als que pujan

En Gabi i la Rosa son els dos primers valents a fer la pujada. Tots dos assoleixen el cim amb les lògiques dificultats de qui ho fa per primera vegada. Un cop dalt sembla que baixar ha de ser fácil, pero si no ho fas correctament es pot complicar bastant. El secret es deixar que et baixi el que t'aguanta amb la corda mentre tu "camines" per la pared. Si intentes baixar igual que pujas tindràs moltes dificultas.

A continuació l'hi toca el torn a l'Eulalia i l'Antonio. Aquest es un expert escalador i puja amb tota la soltura del mon sense cap dificultat. L'Eulalia fa la pujada lluitant de valent amb la pared i aconsegueix arribar a dalt de tot amb gran alegria per part de tots.

M'ha arribat el torn. Tot i que em pregunto que dimonis estic fent aquí, no puc tirar-me enrere. Estic convençut que no pujare mes d'un parell de metres. No tinc cap por de fer-me mal, dons se que estic lligat i confio plenament amb l'Orland que será el que em aguantará amb la corda, pero no crec que tingui força amb els braços per aixecar els meus 79 Kg. Al meu costat la Rosa comença la seva segona pujada per una via mes complicada. Quan començo la pujada m'adono que ho puc assolir. Sense gaire esforç supero els dos metres i continuo la pujada. Escolto el crits d'anim dels meus companys i la corda em dona molta seguretat. La part final es la mes complicada pero en algun moment puntual l'Orland em dona la petita estivada per continuar. Arribo al cim amb gran satisfacció i aplaudiments dels que estan abaix. Al meu costat la Rosa assoleix també el cim. La baixada la faig de manual, deixant que l'Orland em baixi mentre "camino" per la pared.

Estem tots molt contents. Em fet quelcom que no pensàvem. Tots fem segons intents, pero l'esforç´de la primera pujada es nota. L'Alfons ens ha vingut a veure i a fer fotos, tal i com havia promès. Ens fem les fotos de rigor i tots estem convençuts que aquesta no será la darrera vegada.

En resum ha estat una experiencia molt maca, i no vull acabar sense donar les gracies a l'Orland i en Jordi Pons, que apart de portar el material han estat els que aguantaven les cordes de seguretat i ens han donat les instruccions per pujar. Tambe vull donar les gracies a Francisco Perez Garcia, amic dels Vallés, que ha vingut a fer fotos. Moltes gracies a tots.

Manel Almendros

ALBUM DE FOTOS

Fotos: Joan Vallés, Francisco Pérez Garcia i Alfons Capmany

Edicio i muntatge: Manel Almendros      

67. Les Castellasses i la Canl Gentil

A les 8 del mati ens hem trobat els matinaires a l’aparcament de l’Escardibul, amb la presència i suport de l’Alfons, que tot i que la seva recuperació va molt bé, encara no pot venir amb nosaltres. Cal dir, però, que ha organitzat magníficament tota la logística de la sortida, distribuint les persones i els cotxes.

Arribem als dipòsits de Matadepera, lloc de sortida,  i ens trobem que per un error de comunicació un dels cotxes ha anat a un altre lloc. Ens hem d’esperar que vingui, mentre que un fort vent ens fa refugiar-nos als cotxes de nou. El fred es intens i el vent no para. Finalment, arribat el cotxe que faltava,  ens trobem els 23 matinaires i sortim en direcció a les Castellasses. La primera sorpresa agradable es que en aquest tram no hi bufa el vent, el que ens permet gaudir de la vista espectacular sobre el Besos amb el mar al fons i una mica mes a l’esquerra ja es divisa el Montseny.

Al cap d’una estona, hem de passar el “Malpas de les Castellasses”, tram una mica aeri a on el camí es molt estret i que cal travessar amb molt de compte per no caure.  Afortunadament  tots els matinaires ho passen amb molta seguretat.

Arribem a les Castellasses i una vegada mes el vent bufa amb molta força, de manera que decidim no parar-hi gaire estona, ja que el fred es intens. Ens dirigim dons cap a la canal “Gentil”, que ens ha de dur fins al camí de “la Senyora”. La canal “Gentil” es força empinada amb diversos trams que cal grimpar una mica. Cal dir que es  d’una bellesa extraordinària, entre les roques forma un passadís recte en direcció ascendent. Com que som una bona colla, els uns ajuden als altres a passar els trams amb mes dificultat. Fins i tot a la part de dalt de tot, hi ha una corda fixa per poder-s’hi agafar. Malgrat la dificultat que presenta la canal, tothom esta d’acord que ha valgut la pena fer aquest tram, ja que ha estat molt entretingut i sobretot molt bonic.

Arribats al camí de “la Senyora”, ens cal cercar un lloc per esmorzar. Passats alguns minuts trobem un lloc al sol a on no hi fa vent, amb una vista extraordinària sobre la part de Sant Llorenç Savall, amb les Castellasses a primer terme, vistes ara ja per la part de dalt. L’indret es tan agradable, que ens costa de tornar-nos a aixecar per continuar la matinal.

Seguim en direcció nord, entre boscos i clarianes, fins l’encreuament que ens du cap a la Balma de la Pinassa. Es tracta d’una balma amb una edificació que aprofita el sostre de la mateixa balma. A la paret hi ha diverses finestres, però a tothom li crida l’atenció una de rodona, ja que no es habitual aquest tipus de finestres. La balma esta presidida per un enorme pi (que dona nom al la balma de la pinassa), al mig d’un bosc d’alzines.

Al final de l’edificació, continua una enorme balma amb un sostre pla, i al fons una vista extraordinària sobre les parets a prop de Santa Agnès, amb la roca anomenada “maquina de tren” al fons, i entre els núvols es divisen ja algunes muntanyes nevades del Pirineu. Es la primera nevada de la temporada.

En aquest punt i veient la hora que és, decidim no pujar a La Mola, de manera que agafem el camí de la Font Soleia, que travessa diverses zones d’escalada. En un tram ens trobem uns escaladors fent una via d’una dificultat extrema. Passem per la Font Soleia i mes endavant ja trobem el camí dels Monjos que ens durà directament fins als cotxes.

Son les 14 hores i hem fet una bona excursió per una zona de Sant Llorenç que no es gaire coneguda, i que vàries persones han coincidit dient que ha valgut la pena d’anar-hi.

Pere Abella

ALBUM DE FOTOS

Fotos: Eulalia Fradera, Gabriel Alsina, Manel Almendros, Miquel Canals, Orland Pons

Edicio i Muntatge: Manel Almendros

Ferrada de Centelles

El passat  dimarts 8 de Novembre ens varem trobar a les vuit del matí a l’Escardívol per anar a fer la Via Ferrata de Centelles, (Les Baumes Corcades) amb l’Orland i la Rosa, el Pere, el Gabriel i jo, que em feia molta il·lusió. dons no n’havia fet  mai cap.

El dia es presentava molt net i amb sol, però en arribar a Centelles i havia una boira baixa molt densa. Jo pensava …….  (si hi ha tanta boira, tampoc veuré tant l’alçada i semblarà que no estem tant amunt ….… ).

Varem pujar al aparcament de dalt a deixar un cotxe, (així quant arribes desprès de fer la via, no has de fer la baixada per la carretera que es molt pesada). Varem baixar tots cinc cap a baix al parking de sortida. L’Orland ja tenia darrera el cotxe tot el material que poguéssim necessitar: cascos, arnes , mosquetons, cordes ….. per pujar. Ens va donar les explicacions per fer la via amb la màxima seguretat i varem començar a caminar una mica per arribar al punt de sortida.

D’entrada quant veus aquella pared tant alta, penses a veure si arribaràs a dalt, però en veure l’Orland com puja amb tanta facilitat i seguretat et dona ànims, i tots anàvem seguint darrera.El primer tram amb escales el veus  llarg, però no sembla molt difícil.

Arribem al primer replá i parem una estona per esmorçar i agafar forçes. Al acabar, la Rosa va anar un moment al bosc del costat i va tornar amb nou o deu rovellons que no els podia portar amb les dues mans. Ens va fer tantes dentetes que nosaltres varem sortir a buscar.ne però no em varem trobar ni un. (No se si els havia portat el dia abans ……  )

Continuem amb la via i passem per un tram que anem flanquejant les parets del cingles de la serra de Fonderola, on anem trobant els forats fets a la roca per l’erosió de l’aigua. Trobem el pont tibetà però el passem de llarg perquè aquí si que la distancia que té,  prop de 70 metres, impressiona. Continuem superant un curt esperó fins arribar a un altre replà. Caminem una mica i ja arribem al tram que te un desplomat a prop de l’escala que esta penjada al buit. Aquest el passem pero fa una mica de respecte. Desprès ve un altre desplom una mica mes difícil, que a mi ja em va faltar força als braços i no el vaig poder pujar. Sort en vaig tenir de l’Orland que em va venir a “salvar” i vaig poder arribar caminant al replà superior per una via d’escapament. A partir d’aqui ja veus la senyera, però encara queda una ultima escala, que un cop superada, ja arribes al turó del Puigsagordi on es veuen unes vistes espectaculars.

Un cop a dalt i toques el màstil de la senyera et sens molt satisfet, i malgrat  l’esforç et dones compte que sense els companys que t’ajuden  i t’animem possiblement no ho haguesis aconseguit. La companyia va ser estupenda, i per mi una gran experiència que crec que no oblidaré en molt de temps.

Moltes gràcies a tots i principalment a l’Orland, perquè sense ell potser encara estaría  penjat de la corda esperant el 112.

Fins aviat

Joan Muntada

ALBUM DE FOTOS

Fotos: Gabriel Alsina, Orland Pons

Edicio i muntatge: Manel Almendros

66. Rubi - Papiol

La matinal del dia 19 d’octubre, va ser diferent a de les altres. Degut a que?. Doncs principalment per que no teníem el líder entre nosaltres (es recupera molt bé) i  també que no varem anar a La Mola, per tant, la sortida la va tenir que portar un altre, i em va tocar a mi...

Bé, no se si perquè no venia el presi..., casi fem record de participació...amb 25 matinaires. Varem sortir a les vuit per anar en cotxe fins a la Pista municipal de Mas Gener, i des allí varem pujar directes al Puig Madrona. Desprès de la foto de grup baixem a l’ermita de La Salut, i un cop esmorzats, anem direcció  a El Papiol, a veure les famoses escletxes, lloc de fer els primers passos per aprendre la escalada i rappels.

Un cop varem pujar i baixar per a les escletxes, varem tornar direcció a on havien deixar els cotxes passant per Can Montmany. Tots vam tornar sants i estalvis...i  varem  gaudir d’un dia esplèndid, això una mica xafogós, i  una mica càlid per ser mitjans d’octubre.

Miquel Canals

ALBUM DE FOTOS

Fotos: Eulalia Fradera, Manel Almendros i Miquel Canals

Edicio i Muntatge: Manel Almendros

65A. Ferrada de Les Baumes Corcades

Aquest 4 d'Octubre será un bon dia per recordar. L'Orland ens va comentar si voldriem anar a fer la via ferrada de Les Baumes Corcades, a Centelles. En principi ens varem apuntar cinc, pero, per motius diversos al final varem quedar tres: La Rosa Alsina, l'Orland Pons i jo. Vam quedar a les 7:40 a casa de l'Orland per recollir tots els estris , que no eren pocs: cascos, arnesos, cordes, mosquetons.

A les 9 erem a l'aparcament, a Centelles. A l'hora de prepara els estris en vam donar comte de que ens havien deixat un arnes. Sort que l'Orland es un manetes i amb unes cordes i uns mosquetons va prepara un. Mes aviat semblava que portes un "tanga", pero era segur.

A les 9:30 em van donar les instruccions per fer la via segura i vam començar a pujar. Com que jo era primerenc, en van portar ente coixins, bueno, al mig entre tots dos. Al veure l'alçada em va fer una mica de por tindre vertigen, pero com .que vas ben assegurat, em vaig trovar molt be. L'esforç de braços es considerable, sobre tot a les panxes de roca, pero per sort només hi havien dues. La part del pont i una part de dificultat mes alta els varem deixar de fer, continuant per camins alternatius.. Varem arribar a dalt cansats pero contents.

Per mi va ser una experiencia molt agradable, tant per el paisatge que es veu d'una manera diferent, com per que es tractava d'una cosa nova i un repte. La companyia va ser també molt satisfactoria. Sense ells no ho hages aconseguit.

Moltes gracies i fins un altre

Gabriel Alsina

ALBUM DE FOTOS

Fotos: Gabriel Alsina, Orland Pons


Edició i muntatge: Manel Almendros